Maggie O'Farrell, El retrat de matrimoni
«El seu pare li hauria trobat un partit avantatjós perquè, al cap i a la fi, era per això que l’havien criat: per casar-se, per utilitzar-la com a baula en les cadenes de poder, perquè tingués descendència amb homes com l’Alfonso»
#MaggieOFarrell #Elretratdematrimoni #laltraeditorial #Themarriageportrait #Elretratodecasada #novela #llegeixoautores #llegirencatalà
👰🏼♀️No soc una entusiasta de la institució del matrimoni ni de l’amor romàntic, però, per coses de la vida i perquè el món de vegades ja és prou fosc perquè desaprofitem les oportunitats que ens ofereix per celebrar —i l’amor sempre és un bon motiu de celebració—, fa uns dies em vaig casar.
Quan va sortir l’últim llibre d’O’Farrell, ‘El retrat de matrimoni’, vaig pensar que seria una bona lectura per al viatge de noces. No m’equivocava.
Amb la seva prosa trepidant, que enganxa i que ens fa sentir dins la història com si fóssim dins d’una pel·lícula o dins d’un quadre, O’Farrell ens porta al segle XVI, a una societat en què les dones són possessions i tenen una única missió: casar-se, concebre i fer créixer el poder dels homes. I ens explica el matrimoni de la Lucrezia, una adolescent d’una família noble obligada a casar-se amb un duc. Amb setze anys s’adona que el seu marit la vol matar perquè no és càndida ni innocent com ell pensava, perquè no ha nascut per conformar-se i sotmetre’s.
El matrimoni ha estat durant segles una eina de control i una eina per sotmetre les dones i per engrandir el poder dels poderosos. Només gràcies a la lluita de tantes ara el matrimoni pot ser una altra cosa.
Al segle XXI, en el meu retrat de matrimoni, dibuixo un món en què el poder i els diners no poden continuar creixent sense límits i, en casar-me, el meu compromís és continuar creixent, només, en amor —en el sentit ampli del terme— i en coneixement, les dues úniques coses que sí que poden créixer sense límits.👰🏼♀️