Ottessa Moshfegh, El meu any de repòs i relaxació
«Era arran d’això que sabia que el son m’estava fent efecte: cada vegada estava menys lligada a la vida. Si continuava com fins llavors, pensava, desapareixeria completament i reapareixeria en alguna forma nova. La meva esperança era aquesta»
#Elmeuanyderepòsirelaxació #OttessaMoshfegh #angle_editorial #MyYearofRestandRelaxation #Miañodedescansoyrelajación #novelaexistencial #llegeixoautores #Manhattan #any2001
💊 Si busques una estona de repòs i relaxació, aquesta novel·la no és per a tu. Acompanyar la protagonista en el seu any d’hivernació és un viatge a l’abisme en què s’alenteixen les hores de son, els somnis es deformen i l’obsessió per comprovar si el cor de l’animal que hiverna dins del cau encara batega accelera la respiració de qui llegeix.
Potser perquè el món on vivim no està dissenyat perquè hi trobem repòs, qui necessita descansar i submergir-se en el buit ha de fer un esforç colossal per mantenir-se contracorrent. I, és clar, només alguns s’ho poden permetre.
La protagonista d’aquesta novel·la, una jove que ha perdut els pares i la feina, emprèn un any d’hivernació. Per a ella és una qüestió de supervivència, pensa que és la manera de salvar-se la vida, de tornar-se immune als records dolorosos, de fer-se un esperit nou.
La irresponsable i estrambòtica doctora Tuttle la proveeix d’un còctel de medicació psicotròpica, i ella engoleix les pastilles i dorm tot el dia i tota la nit. Se submergeix en la buidor negra, en l’espai infinit de no-res. Dormir és l’única font de plaer, el son és productiu, s’hi resol quelcom, hi ha moments que el cos i la ment s’hi resisteixen, però la protagonista persisteix en la seva lluita per la supervivència a través del son.
Sempre he pensat que la soledat ens emmalalteix. Sempre he pensat que no tenim capacitat de dissenyar la manera de sortir de la nostra foscor sense l’ajuda dels altres. Sempre he pensat que el son prolongat no cura sinó que és només una símptoma de la malaltia. Sempre he pensat que aïllar-se del món era inútil. Sempre he pensat que cal seguir el ritme de la roda de la vida. Potser m’equivocava. 💊