Sylvia Plath, La campana de vidre
«—Saps què és, un poema, Esther? —No. Què? —li deia jo. —Un grapat de pols. Llavors, just quan ell somreia i començava a fer cara d’estar orgullós, jo li deia: —Igual que els cadàvers que trinxes. Igual que la gent que et penses que cures. Són pols com la pols és pols. Diria que un bon poema dura molt més que cent d’aquestes persones juntes.»
#SylviaPlath #Lacampanadevidre #edicions_del_periscopi #10anys10llibres #Lacampanadecristal #TheBellJar #novelaautobiográfica #llegirencatalà #llegeixoautores
🔔 Esther Greenwood, alter ego de Sylvia Plath, una jove d’un poble petit i de família humil, obté una beca a Nova York que l’acosta al somni de ser escriptora. Un munt de possibilitats prometedores s’obren al seu davant.
Mentre intenta gaudir de les festes i de l’ambient de la ciutat, comença a adonar-se que alguna cosa no va a l’hora dins del seu cap. A més, la societat de l’època només preveu un destí per a les noies: el matrimoni, que a l’Esther li sembla una manera de viure espantosa i malaguanyada, i per a la qual les noies s’han de mantenir pures mentre als nois se’ls permet tot.
Sent que perd el cap, li surt fum dels nervis, és dins la campana de vidre, que vicia l’aire i provoca distorsions asfixiants i immobilitzadores. Així, només vol la mort, enllestir-ho tot per sempre.
Plath relata un dolor íntim, que alhora és universal i estructural. Ens fa entendre la protagonista i el seu patiment mental, ens fa veure com la campana de vidre apareix i va baixant per tancar dins seu les seves víctimes, tant se val com d’intel·ligents i brillants siguin.
He llegit algunes crítiques que denoten certa decepció en llegir el llibre, que diuen que esperaven alguna cosa més. I diria que jo en algun moment també esperava trobar una novel·la més grandiloqüent, però em sembla que justament l’extraordinari d’aquesta novel·la és la seva naturalitat, la manera que té de mostrar que el patiment mental no és una cosa grandiloqüent ni allunyada de la vida ordinària sinó un dolor que es va filtrant per les escletxes de la quotidianitat. 🔔